tremp de caseïna

La caseïna és una proteïna de la llet quallada, insoluble,  que es fa soluble mitjançant l’afegit d’un  alcalí com la calç o l’amoníac, donant nom al caseïnat càlcic o amònic. Tradicionalment se l’ha anomenat  cola de formatge o cola freda. És un compost orgànic que pertany al grup de les proteïnes, molt resistent a la humitat i insoluble amb l’aigua un cop seca

Teòfil (llibre I, cap XVII), parla de cóm fer el caseïnat càlcic:
Es talla formatge fresc en trossets petits i es renta en aigua tèbia amb el morter fins que es fa líquida. Més tard s’escorre amb les mans i es posa en aigua freda fins que s’endureix. Un cop fet això es desfà al damunt d’una taula de fusta suau. Es torna a posar al morter i es mòlt acuradament i s’afegeix aigua barrejada amb calç fins que es torna tan dens com els fems. Amb aquesta cola s’ajunten les taules. Un cop seca s’enganxa amb tanta fermesa que no es podran separar ni per l’efecte de la humitat ni pel calor.

Tot i que avui en dia la trobem ja comercialitzada, la seva preparació és fàcil a partir de la llet o del mató, tal com indica el vídeo.

Dóna una pintura molt lluminosa i opaca, d’assecat molt ràpid. Dóna una qualitat mat excepcional i una lluminositat que s’aclareix quan s’asseca. No admet pigments que reaccionen amb alcalins, com els derivats del plom. Per la seva força col·loïdal, no s’admet la superposició de moltes capes, doncs té un caràcter trencadís i pot provocar escames i trencaments.

Emprada des de l’Antiguitat com a cola sobretot per adjuntar taules i des  d’Egipte com recobriment parietal.  Per la seva fortalesa, s’ha emprat també per l’arrencament de pintures murals, com és el cas de les pintures romàniques de Taüll en el seu trasllat al MNAC.

                     

Com a tremp es coneixen pintures d’Egipte, passant per  Pompeia i algunes miniatures medievals. Són obres de renom el Crit de Münch, algunes obres de Klimt i Degas, que el va popularitzar entre els impressionistes.

nova entrada al blog fempatrimoni. cat sobre la ceràmica de reflex metàl·lic, procediment molt característic a l'època medieval. http://fempatrimoni.blogspot.com/2012/03/el-reflex-metallic-nanotecnologia.html.

no deixeu de seguir aquest blog, és excel·lent!

El tremp de cola sobre tela

La cola de conill és una de les primeres substàncies col·loïdals que coneixem. Sabem que s’emprava a Egipte per la fusteria de les mòmies, però com aglutinant pictòric, no en tenim precedents d’abans del Renaixement, tot i que les fonts si que ho esmenten, servint per pintures podríem dir temporals, com estendards, sargues, decorats escenogràfics, pintures processionals o cortines. Apte tant per al mur, com la fusta o la tela. Pel seu caràcter efímer, no s’han conservat obres sobre tela més enllà del segle XV o XVI, sent un bon exemple  algunes obres de Brueghel, Metsys o Mantegna.

A part de per a fer tremps,  la cola té diferents funcions, com per a fer xarols, motlles, per l’enquadernació o per encolar papers.

Pertanyen al grup de les coles de procedència proteínica , dins del grup tenim la d’ossos, la de peix, la de cartílags i la de pell. La de pells és la més emprada per fer tremps, la de peix és massa trencadissa, la d’ossos enfosqueix alguns tons. Antigament es coneixia com cola de pergamí, doncs per la seva elaboració s’empraven retalls d’aquest material. Els tractadistes parlen també de agícola, cola del pells bullida amb alls, doncs l’all era emprat com estabilitzador i desgreixant.

Pertanyen al grup de les solucions i es gelatinitzen al baixar la temperatura, per la qual cosa cal treballar en petites quantitats, sense escalfar-la massa perquè la perjudicarien, deixant de ser col·loïdal. La preparació de la cola, per a elaborar un tremp és la següent seguint Alcherius (final segle XIV):  Tomad la cola y ponedla a remojar en agua fria, y cuando esté bien blanda, ponedla en un recipiente con una cantidad aproximadamente igual de agua mencionada, es decir, tanta como requiera la cola, y no más, y ponedla al fuego de modo que no hierva, sino que se mantenga caliente, hasta que se disuelva con el agua... sin dejar que la cola se enfríe, manteniéndola con un calor moderado en un fuego suave, para que no coagule (Merrifield, nota 292).

La preparació  de la pintura és ben senzilla:

Pacheco, explica que els pigments s’han de moldre amb aigua abans de ser barrejats amb la cola: Los colores finos que ahora se gastan y muelen mezclados con óleo de linaza o de nueces, se molía con agua y se echaba en escudillas y, porque no se secasen, los cubrían de agua limpia. (Llibre  III, cap II “de la pintura al temple”).

Un cop molt amb aigua, s’hi aplica la cola (50g x 1 l. d’aigua). Si n’experimenteu, podeu apreciar dues coses: si un cop sec hi ha punts lluents, vol dir que el tremp era massa fort i si n’hi massa poc cau

És una tècnica costosa, doncs forma pintures denses. S’asseca molt de pressa, cosa que fa que els colors campin amb comoditat. De vegades s’hi afegit una petita proporció de mel, per tal de retardar l’eixugat. S’ha de treballar amb capes primers, doncs s’escardaria. Dóna una aparença opaca degut a la diferent refracció entre la cola i el pigment. Segueix sent soluble un cop eixuta, característica fàcil per identificar-la, tot i que es pot afegir una petita proporció de formalina (4%) per fer-la no soluble.

Té dos inconvenients: baixen molt de to durant el procés d’eixugat, sobretot en les mescles que contenen blanc, que s’aclareixen molt- i no poden ser barrejats en humit. Per salvar aquestes dificultats es mantenia la pintura humida mentre es treballava, mullant el revers de la tela; però com la pintura canvia depenent del color és impossible preveure’n el resultat final. 

Pel seu caràcter efímer, va ser un procediment molt emprat en l’aprenentatge i en obres amb intencions no perennes. Tirso de Molina, en el poema  Cómo han de ser los amigos, el contraposa a l’oli, com a símbol del fugisser i permanent:

Un falso amigo, hecho al temple,

aunque al óleo pareció

que una borrasca borró

y obliga a que se destemple

la pintura que entendí

fuera eterna; más no dura

la amistad ni la pintura

en el trabajo.

Es ansí.

ALCHERIUS: Experimenta de coloribus . MERRIFIELD, M.: Original teatrises on the arts of painting. Londres, 1849, nota 292

PACHECO, Francisco de(1564-1644): Arte de la pintura: su antiguedad y grandezas. Edición del manuscrito original, acabado el 24 de enero de 1638. ed. on line 

El pastel

En  el pastel, el pigment es presenta en estat pur, amb tota la seva lluminositat, característica que no sempre es pot donar en un altre medi. Des d’aquest punt de vista podem pensar que els orígens es remunten a la prehistòria.  El fet de portar una petita porció d’aglutinant, gelatina o una goma –aràbiga o de tragacant- , és per donar cohesió a la forma de  barreta. El terme pastel deriva de l’italià pasta, relatiu a la barreja del pastel mòlt i amalgamat per donar la forma

La duresa de la barra depèn de la naturalesa del pigment i de la proporció exacta de la goma. De vegades s’ha afegit talc com a càrrega.

Els antecedents del pastel el tenim en els dibuixos fets amb guixos de colors al Renaixement (Leonardo, per ex.) emprats com complement del carbonet i la sanguina o per donar color a gravats. A partir del segle XVI que el guix comença a ser emprat com un procediment a part, sent primer al nord d’Itàlia, i viatjant  més tard a França i Europa central.

Com procediment neix al segle XVII, considerant-se per alguns que va ser el químic i pintor alemany Thiele (1685-1752) l’inventor de les barretes. La seva època daurada va ser el  segle XVIII, sobretot en el camp del retrat, amb pintors il·lustres com la veneciana establerta a França Rosalba Carriera (1675-1757), gran artista de  sfumato en pastel,  i altres pintors de cort com Maurice Quentin de la Tour (1704-1788), Watteau, Perroneau. Aquests dibuixos eren polits i plans, treballats com si fossin pintures, vellutats i sense línies, doncs la funció primordial era la d’envellir els personatges retratats, fins el punt que a principis del segle XIX la tècnica d’aquests pintors i amb ells el procediment, va estar associada a la superficialitat. Va estar tan considerat que fins i tot s’aprenia a les escoles i formava part del currículum d’aprenentatge de les nenes de la noblesa. Des de 1665 formava part de les pobres d’ingrés a l’Acadèmia de Nobles Arts, al costat de la pintura, l’escultura i el gravat. Josep Vivien (1657-1735) és el primer membre de l’Acadèmia reconegut com “pintor de pastel”. S’han comptabilitzat més de 2.500 pastelistes a França a finals del segle XVIII, rivalitzant i fins i tot sent més ben considerat en aquells moments que la pintura a l’oli.

Però el procediment no es va estendre  només per la cort, sinó també en la pintura quotidiana, com es pot apreciar a l’obra de Chardin (1699-1799), que emprava el pastel amb una tècnica molt diferent, per juxtaposició i amb textures atapeïdes.

La moda va arribar a finals de segle a Anglaterra, sent destacable John Russel (1745-1806) autor d’un petit manual  Elemenents on Painting with crayon. Considerat el “pintor de pastels del príncep de Gales” i molt amic de Reynolds, va retratar principalment la classe mitjana  anglesa.

Es podria fins i tot considerar com un fenomen de classe de l’època. Cap a finals de segle De la Tour es va veure en un conflicte, del qual se’n  va fer ressò la premsa. Es considerava permanent la pintura al pastel? Alguns artistes consideraven l’ús d’un vidre en l’emmarcat, altres com De la Tour, consideraven l’ús del vernís per protegir-lo, alguns artistes hi estaven del tot en contra dels dos mètodes, doncs consideraven que el vidre causa refraccions i el vernís enfosquia els colors, perdent-se la lluentor viva original. En les publicacions periòdiques de l’època hi trobem discussions al respecte.

En l’impressionisme, un procediment de tanta riquesa de to i rapidesa d’execució és lògic que fos admirat, sent destacables les obres d’Edouard Manet que fins i tot van ser incompreses en principi per la seva llibertat de traç i de color. Va tenir importants seguidors com Renoir, Pissarro, Monet, Sisley o Degas, aquest darrer treballant en estat pur i sense fixatius, de vegades combinant-ho amb altres tècniques com els tremps i les aquarel·les; el pastel era un procediment admirable per mostrar els avenços en el camp de la teoria del color que tan van influir en la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX.

Aquests pintors van tenir també ressò a Amèrica, amb e figures importants com James McNeil Whistler o Mary Cassat. El 1870 es va fundar a França la  Societé des pastelistes i el 1880 la  Pastel Society of England, extenent-se per tot el món anglosaxó i encara ara en funcionament.

BURNS,T:  The Invention of Pastel Painting. London: Archetype, 2007.

CASTER, G.: Les routes de cocagne, le siècle d’or du pastel. Tolosa: Privat, 1998.

KENDALL, R.: “Materials, Methods and Meanings in Edgar Dega’s Late Pastels”. The Broad Spectrum: Studies in the Materials, Techniques and Conservation of Color on Paper London, Archetype, 2002, p. 23-28

MONNIER, G.: “Pastel: its genesis and evolution to the twentieth century”. Drawing: Masters and Methods. (ed. D. Dethloff). London: Philip Wilson, 1992, p. 159-176.

MARJORIE, S.: "Pastelists at Work: Two Portraits at the Metropolitan Museum by Maurice Quentin de La Tour and Jean Baptiste Perronneau." Metropolitan Museum of Art Bulletin 40 (2005), pp. 105–19 (campus)

Base dades de gravats d'oficis

El nostre company, Francesc Aznar ens envia un link de gran interès: uns gravats del segle XVI: Eygentliche Beschreibung aller Stände auff Erden, hoher und nidriger, geistlicher und weltlicher, aller Künsten, Handwercken und Händeln ...Durch d. weitberümpten Hans Sachsen gantz fleissig beschrieben u. in teutsche Reimen gefasset,Frankfurt am Mayn: Feyerabend, 1568.

Hi podrem trobar molts gravats d'oficis artístics. Entreu-hi, n'hi ha per disfrutar  una bona estona.

Biselat planxa

Us penjo aquí un video que mostra com es biselen les planxes de coure de gravat.http://www.youtube.com/watch?v=BAPiIL5LjJ4&feature=g-u&context=G2212316FUAAAAAAALAA

Veureu el sistema de biselat, tal com us vaig comentar a la classe. però una imatge val més que mil paraules!