Les tintes tradicionalment tenen de base
un pigment negre, derivat principalment del carbó, conegut per a la pràctica pictòrica
des de la Prehistòria com pigment i com tinta des de l’Antiguitat. Aquest
pigment deriva de la combustió de materials orgànics (l’anomenat negre carbó) i
en menor grau, el carbó generat de la combustió d’ossos o ivori (negre
d’ossos). També s’han emprat els
procedents de vegetals (carbó vegetal, particularment el negre de vinyes)
i la col·lecció de carbons derivats del sutge de la combustió d’olis, resines,
ceres o altres materials (negre fum). Les partícules del negre fum tendeixen a ser més petites i més homogènies que les del
carbó vegetal, però aquest darrer s’ha emprat més , potser degut a què és més
fàcilment miscible en aigua que el carbó gras.
Per a fer la tinta, tots aquests pigments es
molen finament, molt més que quan s’empren com pigments, doncs queden en
suspensió i necessiten una solució de goma vegetal o cola proteínica animal com agent emulsionant i aglutinant.
Els pigments derivats del carbó són molt inerts i
químicament estables, sense experimentar grans canvis de to un cop aplicats
sobre el suport. Si les tintes són susceptibles
a canvis es deu més a la naturalesa de
l’aglutinant emprat que no a la del pigment. Són fàcilment identificables pel seu color, que
tendeix a ser d’un negre càlid a un gris fosc. Les línies són usualment
esguerrades i sense signes de deterior, i quan s’aplica com aiguada baixen de
to.
L’altre gran grup de tintes emprades són
les ferrogàl·liques Formen un grup més heterogeni que l’anterior, i les
receptes varien significativament, igual que el seu color i l’estabilitat.
Tenen una llarga història, en el camp de
l’escriptura tenim evidències des del
segle III d.C., tot i que les primeres receptes conservades daten del segle
XII, gràcies a Teòfil. Tot i la llarga
història i molts dels exemples que ens han sobreviscut al respecte, és al
Renaixement, i particularment a Itàlia on tenim els primers exponents en
dibuix.
De manera general, les receptes d'aquesta tinta es basen en un taní i el vidriol verd,
la forma més pura del sulfat de ferro.
De la
reacció entre la font tanina i la sal de ferro en resulta una solució
que recent feta dóna una coloració de to gris-rosat, color que gradualment
s’enfosqueix mentre s’oxida, tot i que la reacció depèn de la proporció exacta
dels materials emprats. De vegades s’empra l’òxid de ferro negre barrejada amb
el taní, barreja que en principi és insoluble, i mentre va penetrant en el suport es va
oxidant restant insoluble un cop aixugat. Algunes receptes parlen de
l’addició de goma aràbiga per ajudar a fer que el colorant no quedi en
suspensió i perdi viscositat i a la
vegada guany adhesió.
De vegades, quan s’aplica , pot tenir un
to molt pàl·lid, per la qual cosa es van afegir colorants com l’indigo o la
tinta de pal de Campeche, aquest darrer emprat a Europa rere el descobriment del Nou Món,
emprats però de manera generalitzada en pintura a partir del segle XVIII.
La tinta ferrogàl·lica és particularment
inestable, i la seva corrosió ha estat un dels principals problemes en el camp
de la conservació del paper. Tot i que la conservació i la permanència depenen
de la composició, de manera general , podem dir que la corrosió de la tinta
depèn de l’elevada acidesa de la tinta i
la presència del ferro (II) i les transicions d’ions de metall, sobretot quan
s’han afegit materials àcids per fer créixer la proporció de l’àcid gàl·lic o per retardar
l’oxidació. Quan s’empren receptes d’aquesta mena, la cel·lulosa del suport de
paper es comença a trencar i els ions de ferro (II) poden ser alliberats,
catalitzant l’oxidació. Les tintes
d’aquesta mena no són només corrosives, sinó que també s’esvaeixen, per la qual
cosa el to marró d’algunes tintes varia molt de la coloració de l’original. Així moltes vegades
es cataloguen dibuixos com tinta marró, que originàriament degueren ser negres
i a més, mentre les composicions de taní i negre oxid de ferro (III) són
insolubles, a la pràctica aquestes tintes són sensibles a l’aigua, presentant
particulars canvis en la seva conservació.
Depenent de l’oxidació el color pot
resultar permanent o del tot inestable. Els colors varien
d’un marró fosc (de vegades semblant al del negre carbó) a un color daurat
lluminós, i de vegades un càlid to
vermellós. A diferència de les tintes de carbó, les ferrogàl·liques penetren de
manera bastant profunda en les fibres del paper, que tot i crear línies
indelebles, l’àcid pot penetrar en l’estructura del paper, creant efectes molt
nocius. De vegades els dibuixos poden adquirir una aparença borrosa, que
observades amb detall donen un halo característic al voltant de les línies. De
vegades, quan la tinta ha estat aplicada densament, pot desintegrar o
enfonsar-se en el paper, resultant una versió molt apagada del to original.
THEOPHILUS, On
divers arts: the foremost medieval teatrise on painting, glassamaking and
metalwork. NY: Dover, 1979, llibre 1 cap 38.
DE HAMEL, C.: Scribes and Illuminators. Medieval Craftsmen.
London: British Museum, 1992.
WINTER, J; FITZHUGH,
E.W.: “Pigments based on carbon”. Artist’s Pigments: A Handbook of their
History and Characteristics Vol 4. Londres: Archetype, 2007, p. 1-37.
WALTROUS, J.: “Inks for
Drawing”. The Craft of Old Master
Drawings. Univ. Of Winconsin Press, 1957, p. 66-88.
CARDON, D. Natural Dyes: Sources, Tradition,
Technology and Science. London:
Archetype, 2007.
ROUCHON, V.; DUROCHER,
B.: PELLIZI, E; STORDIAU-PALLOT, T.: “The Water Sensitivity of Iron Gall Ink
and Its Risck Assessment”. Studies in
COnservation 54, 2009, p. 236-254.
STIJNMAN, A.:
“Reconstructions of iron-gall ink rècipes for the InkCor project”. Art in the Past: Sources and
Reconstructions (ed. M. Clarke; A. Stijnman i J.H. Townsend). London:
Archetype, 2005, p. 125-134.
VAN BERGE-GERBAUD, M;
DUVAL, A.; CHICHARNAUD, H.; JAMES,C.: “Bistre, encre métallogallique, sépia,
encre au carbone) Tentative de caractérisation de ces encres anciennes” Techné 22, 2005, p. 38-44.
ZERDOUN-BAT YEHOUNDA M.: Les encres noires au Moyen
Âge (jusqu'à 1600), Paris, CNRS-Éditions, 2003
