dimecres, 29 de febrer del 2012

Les tintes

Les tintes tradicionalment tenen de base un pigment negre, derivat principalment del carbó, conegut per a la pràctica pictòrica des de la Prehistòria com pigment i com tinta des de l’Antiguitat. Aquest pigment deriva de la combustió de materials orgànics (l’anomenat negre carbó) i en menor grau, el carbó generat de la combustió d’ossos o ivori (negre d’ossos). També s’han emprat els  procedents de vegetals (carbó vegetal, particularment el negre de vinyes) i la col·lecció de carbons derivats del sutge de la combustió d’olis, resines, ceres o altres materials (negre fum). Les partícules del  negre fum tendeixen a ser  més petites i més homogènies que les del carbó vegetal, però aquest darrer s’ha emprat més , potser degut a què és més fàcilment miscible en aigua que el carbó gras.
Per a fer la tinta, tots aquests pigments es molen finament, molt més que quan s’empren com pigments, doncs queden en suspensió i necessiten una solució de goma vegetal o cola proteínica  animal com agent emulsionant  i aglutinant.
Els  pigments derivats del carbó són molt inerts i químicament estables, sense experimentar grans canvis de to un cop aplicats sobre el suport.  Si les tintes són susceptibles a canvis  es deu més a la naturalesa de l’aglutinant emprat que no a la del pigment. Són  fàcilment identificables pel seu color, que tendeix a ser d’un negre càlid a un gris fosc. Les línies són usualment esguerrades i sense signes de deterior, i quan s’aplica com aiguada baixen de to.
L’altre gran grup de tintes emprades són les ferrogàl·liques Formen un grup més heterogeni que l’anterior, i les receptes varien significativament, igual que el seu color i l’estabilitat.  
Tenen una llarga història, en el camp de l’escriptura tenim  evidències des del segle III d.C., tot i que les primeres receptes conservades daten del segle XII, gràcies a  Teòfil. Tot i la llarga història i molts dels exemples que ens han sobreviscut al respecte, és al Renaixement, i particularment a Itàlia on tenim els primers exponents en dibuix.
De manera general, les receptes d'aquesta tinta  es basen en un taní i el vidriol verd, la forma més pura del sulfat de ferro. Pel que fa als tanins, la majoria de les receptes fan referència a l’agalla del roure, excrescència rica en tanins –l’àcid gàl·lic-  formada al voltant dels ous que deixen certs insectes  a l’escorça dels roures. Tradicionalment procedien de la Mediterrània  i del Pròxim Orient, sent les de més renom les procedents d’Aleppo. Per produir aquesta tinta les agalles eren aixafades o bullides en aigua, vi o cervesa per extreure’n els àcids gàl·lics. La porció d’àcid obtingut s’incrementava amb afegint vinagre o cervesa o provocant la fermentació. El taní obtingut es combinava amb algun material que contingués la forma més pura de sulfat de ferro(II), FeSO4 (sal martis  o vidriol verd ).
De la  reacció entre la font tanina i la sal de ferro en resulta una solució que recent feta dóna una coloració de to gris-rosat, color que gradualment s’enfosqueix mentre s’oxida, tot i que la reacció depèn de la proporció exacta dels materials emprats. De vegades s’empra l’òxid de ferro negre barrejada amb el taní, barreja que en principi és insoluble, i mentre va penetrant en el suport  es va  oxidant restant insoluble un cop aixugat. Algunes receptes parlen de l’addició de goma aràbiga per ajudar a fer que el colorant no quedi en suspensió i perdi viscositat i  a la vegada guany adhesió.
De vegades, quan s’aplica , pot tenir un to molt pàl·lid, per la qual cosa es van afegir colorants com l’indigo o la tinta de pal de Campeche, aquest darrer emprat a Europa rere el descobriment del Nou Món, emprats però de manera generalitzada en pintura a partir del segle XVIII.
La tinta ferrogàl·lica és particularment inestable, i la seva corrosió ha estat un dels principals problemes en el camp de la conservació del paper. Tot i que la conservació i la permanència depenen de la composició, de manera general , podem dir que la corrosió de la tinta depèn de  l’elevada acidesa de la tinta i la presència del ferro (II) i les transicions d’ions de metall, sobretot quan s’han afegit materials àcids per fer créixer  la proporció de l’àcid gàl·lic o per retardar l’oxidació. Quan s’empren receptes d’aquesta mena, la cel·lulosa del suport de paper es comença a trencar i els ions de ferro (II) poden ser alliberats, catalitzant l’oxidació.  Les tintes d’aquesta mena no són només corrosives, sinó que també s’esvaeixen, per la qual cosa el to marró d’algunes tintes varia molt de la  coloració de l’original. Així moltes vegades es cataloguen dibuixos com tinta marró, que originàriament degueren ser negres i a més, mentre les composicions de taní i negre oxid de ferro (III) són insolubles, a la pràctica aquestes tintes són sensibles a l’aigua, presentant particulars canvis en la seva conservació.
Depenent de l’oxidació el color pot resultar permanent o del tot inestable. Els colors   varien d’un marró fosc (de vegades semblant al del negre carbó) a un color daurat lluminós, i de vegades  un càlid to vermellós. A diferència de les tintes de carbó, les ferrogàl·liques penetren de manera bastant profunda en les fibres del paper, que tot i crear línies indelebles, l’àcid pot penetrar en l’estructura del paper, creant efectes molt nocius. De vegades els dibuixos poden adquirir una aparença borrosa, que observades amb detall donen un halo característic al voltant de les línies. De vegades, quan la tinta ha estat aplicada densament, pot desintegrar o enfonsar-se en el paper, resultant una versió molt apagada del to original.

THEOPHILUS,  On divers arts: the foremost medieval teatrise on painting, glassamaking and metalwork. NY: Dover, 1979, llibre 1 cap 38.

DE HAMEL, C.:  Scribes and Illuminators. Medieval Craftsmen. London: British Museum, 1992.
WINTER, J; FITZHUGH, E.W.:  “Pigments based on carbon”. Artist’s Pigments: A Handbook of their History and Characteristics Vol 4. Londres: Archetype, 2007, p. 1-37.
WALTROUS, J.: “Inks for Drawing”. The Craft of Old Master Drawings. Univ. Of Winconsin Press, 1957, p. 66-88.
CARDON, D. Natural Dyes: Sources, Tradition, Technology and Science.  London: Archetype, 2007.
ROUCHON, V.; DUROCHER, B.: PELLIZI, E; STORDIAU-PALLOT, T.: “The Water Sensitivity of Iron Gall Ink and Its Risck Assessment”. Studies in COnservation 54, 2009, p. 236-254.
STIJNMAN, A.: “Reconstructions of iron-gall ink rècipes for the InkCor project”. Art in the Past: Sources and Reconstructions (ed. M. Clarke; A. Stijnman i J.H. Townsend). London: Archetype, 2005, p. 125-134.
VAN BERGE-GERBAUD, M; DUVAL, A.; CHICHARNAUD, H.; JAMES,C.: “Bistre, encre métallogallique, sépia, encre au carbone) Tentative de caractérisation de ces encres anciennes”  Techné 22, 2005, p. 38-44.
ZERDOUN-BAT YEHOUNDA M.: Les encres noires au Moyen Âge (jusqu'à 1600), Paris, CNRS-Éditions, 2003