petita història del tremp de goma

El Tremp de goma resulta de barrejar una goma (polisacàrida) amb pigments i aigua. La més comuna és la goma aràbiga, que s’extreu de la secreció d’algunes acàcies que en contacte amb l’aire se solidifiquen. Barrejada amb els pigments, pot donar uns resultats diàfans i lluminosos, si s’apliquen en capes fines. Altres gomes importants pels procediments pictòrics han estat la goma de tragacant i la de cirerer.

Per natura, la pel·lícula de les gomes és trencadissa, per la qual cosa de vegades s’han afegit algunes substàncies per augmentar la seva elasticitat, la més comuna ha estat la glicerina, però també s’hi ha afegit mel o gelatina. Aquestes a part de donar flexibilitat, són també agents retardadors de l’eixugat , útils segons sigui la tècnica emprada per l’artista. També s’hi ha afegit humectants, com la fel de bou i també agents que acceleren l’eixugat, com l’alcohol.

Amb les gomes es fan les aquarel·les i el gouache. L’aquarel.la es treballa per transparències, aprofitant el blanc del suport. Els tons són diàfans i transparents. El gouache (guazzo, aguazo), treballa per opacitats, més cobrent i emprant-se els pigments blancs. De vegades s’hi afegeixen càrregues, com el blanc d’Espanya, per donar més opacitat.

El suport tradicional del tremp de goma és  el paper, de fet s’ha de dir que l’ús de l’aquarel·la a Occident va lligada a la introducció d’aquest suport, a  De Arte Illuminandi (Itàlia, finals s.XIV) podem llegir:

II. De aquis cum quibus temperantur colores ad ponendum in carta

Aque vero cum quibus ponuntur colores sunc hec, videlicet ovorum gallinarum, clara et vitella eorum, gumme arabicae et gumme dracanti, cum aqua fontis pure resolute. Et aqua mellis sive aqua zucchari aut candi sunt ad ducificandum interdum necessària, prout in preparationis earum particulariter declarabo, Domino concedente. (p. 46-47).

Tot i que ja alguns tractats medievals ja esmenten el seu ús sobre pergamí en la il·lustració de manuscrits i sobre  tela, procediment que ja és coneixia a la Xina des de feia milers d’anys sobre seda.

Sobre  paper es coneix a Occident des del segle XV, sent importants alguns 
dibuixos i gravats acolorits de Dürer.

La tècnica va restar poc important fins el segle XVIII, quan alguns artistes van aprofitar el gouache per donar tons nacrats i pastels, plausible en algunes obres de Boucher o Chardin. El gouache i l’aquarel·la van començar a estar de moda a partir d’aquesta època, gaudint de renom popular, emprat com a tècnica d’entreteniment entre la burgesia adinerada i l’aristocràcia. 

Era una de les tècniques més preuades per l’educació de la quitxalla i en especial,  en l’educació femenina. Formava part de la vida quotidiana.

En un principi es va emprar a Europa central, però a partir del XIX va tenir ressò a Anglaterra, sent importants lels paisatges de Turner i algunes obres d’impressionistes com per ex, Signac. Va tenir tanta fama que el 1804 va sorgir a Anglaterra la  Society of Water Colours, de  la qual es conserven les actes de les reunions, sent una font interessant per entendre la tècnica.

Del segle XX cal destacar la sèrie dels  Nus blaus de Matisse i la  Primera Aquarel·la abstracta  de Kandinsky.

En un principi la producció va ser artesanal. A partir dels finals del segle XVIII amb la comercialització, començaran a sorgir les primeres pastilles d'aqurel·les, sent conegudes les de William Reeves, la primera marca comercial en fabricar-les.

Bibliografia:

• BRUNELLO, F.: De Arte Illuminandi e altri trattati trattati sulla technica della miniatura medievale. Vicenza: Neri Pozza, 1975, 1992. 
• BRETT,B.: A history of watercolour. NY: Excalibur books, 1984.
• BUCES, J. A.:  “La sarga y el aguazo: dos técnicas pictóricas a examen”. Pátina  10-11 2001, p. 58-70 
• COHN, M.B.: “Cause and Effect in the Historical Development of Watercolor”. The Broad Spectrum: Studies in the Materials, Techniques and Conservation of Color on Paper London, Archetype, 2002, p. 62-68.
• DANIELS, V.D; SASHOA, Y.R: “the effect of gum arabic solubility on the washing of watercolours”. ICOM: 10 Trienal meeting- Washington Prepints, 1993, pp. 442-46.
• KOSCHATZKY, W.: Watercolor: History and Technique, New York: McGraw-Hill, 1970
• SACK, S.F.; TAHK,C; PETERS,J.R.: A technical examination of an ancient egyptian painting on canvas. Studies in conservation, 26, 1981, p. 15-23.
• SÍREN, O.: Chinese Painting: Leading Masters and Principles, 7 vols., New York: Ronald Press, 1956–58
• TOWNSEND, J.H.:  “The analysis of watercolor materials, in particular Turner’s watercolours at the Tate Gallery”. The Broad Spectrum: Studies in Materials, TEchniques and Conservation of Color on Paper, (ed. H. Stratis i B. Salvesen). London: Archetype, 2002, p. 83-88
• ZIESKE, F.: “Paul Cézanne’s Watercolors: His Choice of Pigments and Papers”. The Broad Spectrum: Studies in the Materials, Techniques and Conservation of Color on Paper London, Archetype, 2002, p. 89-100.