Algunes reflexions sobre “Tècniques artístiques”

En aquesta assignatura entendrem l’art com a un conjunt d’artefactes –obres fetes amb  techné-, fruit d’una habilitat tècnica. Des d’aquest punt de vista, considero que tant important és l’obra d’art més excelsa com el petit objecte d’ús quotidià elaborat per un artesà. Tot art té una tècnica, un conjunt d’operacions, siguin manuals o instrumentals, que actuen sobre la matèria i l’organitzen segons una intencionalitat precisa. És aquesta tècnica el que fa que l’obra d’art sigui objecte de percepció i a la vegada de coneixement.

Des de la perspectiva analítica, la tradició occidental ha girat al voltant de tres vessants: la distinció entre forma i contingut, l’organització sensible de l’obra i el seu significat. Des d’aquest punt de vista s’han distingit tres aspectes en la creació artística: un nivell físic-material, un nivell formal i un nivell significatiu. Els historiadors de l’art, preocupats per la història de les formes i els estils artístics han oblidat sovint que les peces que estudien són materials, i que aquestes s’han configurat mitjançant tècniques i procediments i que  l’art, a més de ser creatiu, és també productiu. Cal trencar esquemes, hem de deixar de pensar en què s’ha fet i tenir en compte més com s’ha fet, tant com objecte com a mitjà d’indagació.

Com futurs historiadors que som, ens podem preguntar un seguit de qüestions que hem de tenir present:

-    -      ¿Quin ha estat el paper de la tècnica en la producció d’obres d’art i quina valoració ha tingut en la  cultura dels artistes? Les tècniques responen i reflecteixen una determinada organització de treball.

-         ¿Com s’elaborava s’aprenia i s’intercanviava el saber tècnic i com s’intercanviava aquest entre els artistes? Tots hem sentit parlar del “secretisme” gremial, han canviat tant les coses?

-              ¿En quina mesura els avenços en el camp de la ciència han influït en l’elaboració de l’art, i per tant en la seva definició? La utilització de determinants materials ha estat de vegades com una etiqueta per l’artista, sent signe d’estatus social

-            La tècnica ha estat també un mitjà de difusió. El gravat, la litografia concretament, la fotografia i la   informàtica han estat indispensables a l’hora de conèixer l’art i els artistes, fins a quin punt aquests mitjans des del punt de vista tècnic han distorsionat la idea que tenim de l’obra?

-      Quina importància té “el pas del temps” sobre l’obra d’art? La matèria canvia amb el temps, condicionant la qualitat visual de l’obra. Sabien els artistes que alguns vernissos s’enfosqueixen, que certes tonalitats canvien i que el bronze altera la seva coloració;  és brutícia la pàtina? Potser si sabem aquests canvis dels materials –avui en dia hi ha molts avenços en el camp de la ciència que ens ajuden-, entendrem millor l’obra d’art?

     Malgrat els avenços dels darrers vint anys, encara ara estem a les beceroles de les indagacions sobre la història de l’art i la tècnica. Sovint es té una visió instrumental o reductiva. Els estudis es  fan en concomitància amb intervencions de restauració i amb finalitats més operatives que cognoscitives. Els estudis específics es mouen substancialment sota punts de vista diferents:

-       Investigació sobre la composició d’un producte donat, per ex, anàlisis científics d’un pigment concret, per ex, el lapislàtzuli.

-       Anàlisis sobre la manera concreta de treballar una artista o d’una escola concreta (la col·lecció Art in the Making, de la N.Gallery de Londres)

-       La reconstrucció d’una tècnica específica (miniatura, per exemple) a partir dels tractats d’art –receptaris, formularis, llibres d’artistes-, tot el que podríem anomenar fonts de les tècniques artístiques, aplicant-la com model específic a una determinada època (tal com diu Cennino Cennini es pintava al segle XV?).

-       Investigació sobre els materials (per ex, pigments) d’una obra concreta a partir de petites estratigrafies, donant per suposat que per ex, el pigment blau analitzat en una sola cata és el mateix en tota l’obra...

Per tal de formular un judici sobre l’obra en tot aquest complex, és necessari que conjuntem la mirada en tots els camps del saber aplicats a l’obra d’art: els restaurador, els historiadors, arqueòlegs... per sort cada vegada ens apropem més però encara falta, falta molt.  Evidentment, tota obra d’art comporta un seguit de nexes lògics que tenen a veure amb la història de les mentalitats, però també amb la història de la tecnologia i de la ciència –per exemple, el clarobscur és dóna gràcies a un seguit d’avenços en el camp de l’òptica i de la física, però també es correspon a una mentalitat concreta,- per altra banda les relacions de producció entre les societats són les que fan fins cert punt que un procediment artístic sorgeixi, es desenvolupi i se superi –van ser els muralistes mexicans, per ex, els que cercant un mètode de pintar sobre formigó van introduir la pintura “plàstica” en les arts plàstiques- tenint en compte que, en el camp de la tècnica, hi ha evolucions però també involucions.  

Som els historiadors de l’art els que hem de penetrar en el terreny de la història de les tècniques i de la seva transmissió, podent donar una nova vessant cultural i material de l’art, donant-li a la tècnica la importància que li correspon.

Ben és cert que allò que  qualifica l’obra d’art és la instància estètica. Però com deia Cesare Brandi a la  Teoria del Restauro, la instància material és la primera, sobre la qual el restaurador ha d’actuar, perquè d’aquesta manera no es comet cap atac a la història i l’estètica de l’obra. Molts de vosaltres segurament gaudiu d’actituds envers la conservació del patrimoni, com es pot desenvolupar tal tasca sense saber com estan fetes les obres?