diumenge, 11 de març del 2012

El pastel




En  el pastel, el pigment es presenta en estat pur, amb tota la seva lluminositat, característica que no sempre es pot donar en un altre medi. Des d’aquest punt de vista podem pensar que els orígens es remunten a la prehistòria.  El fet de portar una petita porció d’aglutinant, gelatina o una goma –aràbiga o de tragacant- , és per donar cohesió a la forma de  barreta. El terme pastel deriva de l’italià pasta, relatiu a la barreja del pastel mòlt i amalgamat per donar la forma
La duresa de la barra depèn de la naturalesa del pigment i de la proporció exacta de la goma. De vegades s’ha afegit talc com a càrrega.
Els antecedents del pastel el tenim en els dibuixos fets amb guixos de colors al Renaixement (Leonardo, per ex.) emprats com complement del carbonet i la sanguina o per donar color a gravats. A partir del segle XVI que el guix comença a ser emprat com un procediment a part, sent primer al nord d’Itàlia, i viatjant  més tard a França i Europa central.
Com procediment neix al segle XVII, considerant-se per alguns que va ser el químic i pintor alemany Thiele (1685-1752) l’inventor de les barretes. La seva època daurada va ser el  segle XVIII, sobretot en el camp del retrat, amb pintors il·lustres com la veneciana establerta a França Rosalba Carriera (1675-1757), gran artista de  sfumato en pastel,  i altres pintors de cort com Maurice Quentin de la Tour (1704-1788), Watteau, Perroneau. Aquests dibuixos eren polits i plans, treballats com si fossin pintures, vellutats i sense línies, doncs la funció primordial era la d’envellir els personatges retratats, fins el punt que a principis del segle XIX la tècnica d’aquests pintors i amb ells el procediment, va estar associada a la superficialitat. Va estar tan considerat que fins i tot s’aprenia a les escoles i formava part del currículum d’aprenentatge de les nenes de la noblesa. Des de 1665 formava part de les pobres d’ingrés a l’Acadèmia de Nobles Arts, al costat de la pintura, l’escultura i el gravat. Josep Vivien (1657-1735) és el primer membre de l’Acadèmia reconegut com “pintor de pastel”. S’han comptabilitzat més de 2.500 pastelistes a França a finals del segle XVIII, rivalitzant i fins i tot sent més ben considerat en aquells moments que la pintura a l’oli.
Però el procediment no es va estendre  només per la cort, sinó també en la pintura quotidiana, com es pot apreciar a l’obra de Chardin (1699-1799), que emprava el pastel amb una tècnica molt diferent, per juxtaposició i amb textures atapeïdes.
La moda va arribar a finals de segle a Anglaterra, sent destacable John Russel (1745-1806) autor d’un petit manual  Elemenents on Painting with crayon. Considerat el “pintor de pastels del príncep de Gales” i molt amic de Reynolds, va retratar principalment la classe mitjana  anglesa.
Es podria fins i tot considerar com un fenomen de classe de l’època. Cap a finals de segle De la Tour es va veure en un conflicte, del qual se’n  va fer ressò la premsa. Es considerava permanent la pintura al pastel? Alguns artistes consideraven l’ús d’un vidre en l’emmarcat, altres com De la Tour, consideraven l’ús del vernís per protegir-lo, alguns artistes hi estaven del tot en contra dels dos mètodes, doncs consideraven que el vidre causa refraccions i el vernís enfosquia els colors, perdent-se la lluentor viva original. En les publicacions periòdiques de l’època hi trobem discussions al respecte.
En l’impressionisme, un procediment de tanta riquesa de to i rapidesa d’execució és lògic que fos admirat, sent destacables les obres d’Edouard Manet que fins i tot van ser incompreses en principi per la seva llibertat de traç i de color. Va tenir importants seguidors com Renoir, Pissarro, Monet, Sisley o Degas, aquest darrer treballant en estat pur i sense fixatius, de vegades combinant-ho amb altres tècniques com els tremps i les aquarel·les; el pastel era un procediment admirable per mostrar els avenços en el camp de la teoria del color que tan van influir en la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX.

Aquests pintors van tenir també ressò a Amèrica, amb e figures importants com James McNeil Whistler o Mary Cassat. El 1870 es va fundar a França la  Societé des pastelistes i el 1880 la  Pastel Society of England, extenent-se per tot el món anglosaxó i encara ara en funcionament.

BURNS,T:  The Invention of Pastel Painting. London: Archetype, 2007.
CASTER, G.: Les routes de cocagne, le siècle d’or du pastel. Tolosa: Privat, 1998.
KENDALL, R.: “Materials, Methods and Meanings in Edgar Dega’s Late Pastels”. The Broad Spectrum: Studies in the Materials, Techniques and Conservation of Color on Paper London, Archetype, 2002, p. 23-28
MONNIER, G.: “Pastel: its genesis and evolution to the twentieth century”. Drawing: Masters and Methods. (ed. D. Dethloff). London: Philip Wilson, 1992, p. 159-176.
MARJORIE, S.: "Pastelists at Work: Two Portraits at the Metropolitan Museum by Maurice Quentin de La Tour and Jean Baptiste Perronneau." Metropolitan Museum of Art Bulletin 40 (2005), pp. 105–19 (campus)

















10 comentaris:

  1. Ara ja sé de què està fet el pastel. Gràcies.

    ResponElimina
  2. http://www3.lastampa.it/cultura/sezioni/articolo/lstp/446102/

    Aquesta notícia no té res a veure amb el pastel, tan sols volia compartir-la al blog dels alumnes ja que m' ha semblat molt interessant i que, a més a més, té molt a veure amb l' assignatura!
    El text és en italià pero suposo que més o menys ho podreu entendre sense cap mena de problema. M' ha semblat curiós. A veure a quina conclusió s'arriba!

    PD: El vídeo, una mica "peliculero" però que potser fa que s' entengui un poc més: http://multimedia.lastampa.it/multimedia/cultura-e-arte/lstp/126036/

    ResponElimina
    Respostes
    1. eii! com mola Maria! pobre Vasari sempre li toca el rebre

      Aprofito per penjar la Contra de la Vanguardia d'ahir dilluns 12, hi havia una entrevista a Erik el Belga, un conegut lladre d'obres d'Art es curiós com planteja i enfoca els robatoris.

      http://www.lavanguardia.com/lacontra/20120312/54267849141/erik-el-belga-he-dormido-con-muchas-virgenes-goticas.html

      Elimina
  3. he trobat un vídeo sobre la restauració de l'obra d'art de "La batalla de Lepanto" que es troba al museu Naval. És interessant veure com, els restauradors, tracten una obra que estava bastant feta mal bé. El vídeo és curt i potser no acaba d'aprofundir en el tema que ens interessa però com a introducció és perfecte.

    http://cultura.elpais.com/cultura/2012/02/23/videos/1330010618_321745.html

    ResponElimina
  4. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  5. Està bé veure l’evolució que ha tingut l’ús del pastel al llarg de la història de l’art, sobretot els diferents usos que se n’han fet segons l’època, és a dir, que els artistes han utilitzat les seves característiques per plasmar allò que cercaven. És un bon exemple per veure que el canvi de mentalitat pot fer que una mateixa tècnica serveixi per a expressar coses tan diferents. El punt en el qual es comenta la discussió dels artistes sobre com conservar les obres fetes amb pastel porta a diverses reflexions: per una banda, si el material amb el que s’ha fet la peça no és permanent, això serà art de forma universal? Què s’hauria de primar, la bona conservació o ometre el manteniment i deixar que es degradi al seu ritme natural?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Res dura sempre, s'ha de mirar de conservar el que es pugui. Però no passa res si es perden obres.

      Elimina
    2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

      Elimina
    3. En cuanto a las cuestiones que has planteado, pienso que todo arte es efímero, tarde o temprano acaba perdido riqueza con el tiempo; cualquier cosa acaba siendo un mero recuerdo. Sin embargo, hay cosas que pueden llegar a desaparecer materialmente, pero su recuerdo es tan fuerte que pasan a ser eternas de forma universal: obras que conocemos que han desaparecido, cuyo valor hace de ella un recuerdo constantemente vivo. Un ejemplo, aunque no relacionado con el pastel, son las pinturas negras de Goya, que a penas se han podido conservar, pero que se conocen y se reproducen por su gran valor. Creo, que aunque el pastel esté elaborado con materiales que no permanecen en el tiempo, si su valor es importante, acabará siendo una memoria viva. Necesariamente se habría de intentar proteger al máximo, pues la presencia material siempre es más agradecida. No hay nada más placentero que el echo de poder observar una obra en todo su esplendor. No pienso que se haya de dejar perder por si sola.

      Elimina