El tremp de cola sobre tela

La cola de conill és una de les primeres substàncies col·loïdals que coneixem. Sabem que s’emprava a Egipte per la fusteria de les mòmies, però com aglutinant pictòric, no en tenim precedents d’abans del Renaixement, tot i que les fonts si que ho esmenten, servint per pintures podríem dir temporals, com estendards, sargues, decorats escenogràfics, pintures processionals o cortines. Apte tant per al mur, com la fusta o la tela. Pel seu caràcter efímer, no s’han conservat obres sobre tela més enllà del segle XV o XVI, sent un bon exemple  algunes obres de Brueghel, Metsys o Mantegna.

A part de per a fer tremps,  la cola té diferents funcions, com per a fer xarols, motlles, per l’enquadernació o per encolar papers.

Pertanyen al grup de les coles de procedència proteínica , dins del grup tenim la d’ossos, la de peix, la de cartílags i la de pell. La de pells és la més emprada per fer tremps, la de peix és massa trencadissa, la d’ossos enfosqueix alguns tons. Antigament es coneixia com cola de pergamí, doncs per la seva elaboració s’empraven retalls d’aquest material. Els tractadistes parlen també de agícola, cola del pells bullida amb alls, doncs l’all era emprat com estabilitzador i desgreixant.

Pertanyen al grup de les solucions i es gelatinitzen al baixar la temperatura, per la qual cosa cal treballar en petites quantitats, sense escalfar-la massa perquè la perjudicarien, deixant de ser col·loïdal. La preparació de la cola, per a elaborar un tremp és la següent seguint Alcherius (final segle XIV):  Tomad la cola y ponedla a remojar en agua fria, y cuando esté bien blanda, ponedla en un recipiente con una cantidad aproximadamente igual de agua mencionada, es decir, tanta como requiera la cola, y no más, y ponedla al fuego de modo que no hierva, sino que se mantenga caliente, hasta que se disuelva con el agua... sin dejar que la cola se enfríe, manteniéndola con un calor moderado en un fuego suave, para que no coagule (Merrifield, nota 292).

La preparació  de la pintura és ben senzilla:

Pacheco, explica que els pigments s’han de moldre amb aigua abans de ser barrejats amb la cola: Los colores finos que ahora se gastan y muelen mezclados con óleo de linaza o de nueces, se molía con agua y se echaba en escudillas y, porque no se secasen, los cubrían de agua limpia. (Llibre  III, cap II “de la pintura al temple”).

Un cop molt amb aigua, s’hi aplica la cola (50g x 1 l. d’aigua). Si n’experimenteu, podeu apreciar dues coses: si un cop sec hi ha punts lluents, vol dir que el tremp era massa fort i si n’hi massa poc cau

És una tècnica costosa, doncs forma pintures denses. S’asseca molt de pressa, cosa que fa que els colors campin amb comoditat. De vegades s’hi afegit una petita proporció de mel, per tal de retardar l’eixugat. S’ha de treballar amb capes primers, doncs s’escardaria. Dóna una aparença opaca degut a la diferent refracció entre la cola i el pigment. Segueix sent soluble un cop eixuta, característica fàcil per identificar-la, tot i que es pot afegir una petita proporció de formalina (4%) per fer-la no soluble.

Té dos inconvenients: baixen molt de to durant el procés d’eixugat, sobretot en les mescles que contenen blanc, que s’aclareixen molt- i no poden ser barrejats en humit. Per salvar aquestes dificultats es mantenia la pintura humida mentre es treballava, mullant el revers de la tela; però com la pintura canvia depenent del color és impossible preveure’n el resultat final. 

Pel seu caràcter efímer, va ser un procediment molt emprat en l’aprenentatge i en obres amb intencions no perennes. Tirso de Molina, en el poema  Cómo han de ser los amigos, el contraposa a l’oli, com a símbol del fugisser i permanent:

Un falso amigo, hecho al temple,

aunque al óleo pareció

que una borrasca borró

y obliga a que se destemple

la pintura que entendí

fuera eterna; más no dura

la amistad ni la pintura

en el trabajo.

Es ansí.

ALCHERIUS: Experimenta de coloribus . MERRIFIELD, M.: Original teatrises on the arts of painting. Londres, 1849, nota 292

PACHECO, Francisco de(1564-1644): Arte de la pintura: su antiguedad y grandezas. Edición del manuscrito original, acabado el 24 de enero de 1638. ed. on line