El pastel

En  el pastel, el pigment es presenta en estat pur, amb tota la seva lluminositat, característica que no sempre es pot donar en un altre medi. Des d’aquest punt de vista podem pensar que els orígens es remunten a la prehistòria.  El fet de portar una petita porció d’aglutinant, gelatina o una goma –aràbiga o de tragacant- , és per donar cohesió a la forma de  barreta. El terme pastel deriva de l’italià pasta, relatiu a la barreja del pastel mòlt i amalgamat per donar la forma

La duresa de la barra depèn de la naturalesa del pigment i de la proporció exacta de la goma. De vegades s’ha afegit talc com a càrrega.

Els antecedents del pastel el tenim en els dibuixos fets amb guixos de colors al Renaixement (Leonardo, per ex.) emprats com complement del carbonet i la sanguina o per donar color a gravats. A partir del segle XVI que el guix comença a ser emprat com un procediment a part, sent primer al nord d’Itàlia, i viatjant  més tard a França i Europa central.

Com procediment neix al segle XVII, considerant-se per alguns que va ser el químic i pintor alemany Thiele (1685-1752) l’inventor de les barretes. La seva època daurada va ser el  segle XVIII, sobretot en el camp del retrat, amb pintors il·lustres com la veneciana establerta a França Rosalba Carriera (1675-1757), gran artista de  sfumato en pastel,  i altres pintors de cort com Maurice Quentin de la Tour (1704-1788), Watteau, Perroneau. Aquests dibuixos eren polits i plans, treballats com si fossin pintures, vellutats i sense línies, doncs la funció primordial era la d’envellir els personatges retratats, fins el punt que a principis del segle XIX la tècnica d’aquests pintors i amb ells el procediment, va estar associada a la superficialitat. Va estar tan considerat que fins i tot s’aprenia a les escoles i formava part del currículum d’aprenentatge de les nenes de la noblesa. Des de 1665 formava part de les pobres d’ingrés a l’Acadèmia de Nobles Arts, al costat de la pintura, l’escultura i el gravat. Josep Vivien (1657-1735) és el primer membre de l’Acadèmia reconegut com “pintor de pastel”. S’han comptabilitzat més de 2.500 pastelistes a França a finals del segle XVIII, rivalitzant i fins i tot sent més ben considerat en aquells moments que la pintura a l’oli.

Però el procediment no es va estendre  només per la cort, sinó també en la pintura quotidiana, com es pot apreciar a l’obra de Chardin (1699-1799), que emprava el pastel amb una tècnica molt diferent, per juxtaposició i amb textures atapeïdes.

La moda va arribar a finals de segle a Anglaterra, sent destacable John Russel (1745-1806) autor d’un petit manual  Elemenents on Painting with crayon. Considerat el “pintor de pastels del príncep de Gales” i molt amic de Reynolds, va retratar principalment la classe mitjana  anglesa.

Es podria fins i tot considerar com un fenomen de classe de l’època. Cap a finals de segle De la Tour es va veure en un conflicte, del qual se’n  va fer ressò la premsa. Es considerava permanent la pintura al pastel? Alguns artistes consideraven l’ús d’un vidre en l’emmarcat, altres com De la Tour, consideraven l’ús del vernís per protegir-lo, alguns artistes hi estaven del tot en contra dels dos mètodes, doncs consideraven que el vidre causa refraccions i el vernís enfosquia els colors, perdent-se la lluentor viva original. En les publicacions periòdiques de l’època hi trobem discussions al respecte.

En l’impressionisme, un procediment de tanta riquesa de to i rapidesa d’execució és lògic que fos admirat, sent destacables les obres d’Edouard Manet que fins i tot van ser incompreses en principi per la seva llibertat de traç i de color. Va tenir importants seguidors com Renoir, Pissarro, Monet, Sisley o Degas, aquest darrer treballant en estat pur i sense fixatius, de vegades combinant-ho amb altres tècniques com els tremps i les aquarel·les; el pastel era un procediment admirable per mostrar els avenços en el camp de la teoria del color que tan van influir en la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX.

Aquests pintors van tenir també ressò a Amèrica, amb e figures importants com James McNeil Whistler o Mary Cassat. El 1870 es va fundar a França la  Societé des pastelistes i el 1880 la  Pastel Society of England, extenent-se per tot el món anglosaxó i encara ara en funcionament.

BURNS,T:  The Invention of Pastel Painting. London: Archetype, 2007.

CASTER, G.: Les routes de cocagne, le siècle d’or du pastel. Tolosa: Privat, 1998.

KENDALL, R.: “Materials, Methods and Meanings in Edgar Dega’s Late Pastels”. The Broad Spectrum: Studies in the Materials, Techniques and Conservation of Color on Paper London, Archetype, 2002, p. 23-28

MONNIER, G.: “Pastel: its genesis and evolution to the twentieth century”. Drawing: Masters and Methods. (ed. D. Dethloff). London: Philip Wilson, 1992, p. 159-176.

MARJORIE, S.: "Pastelists at Work: Two Portraits at the Metropolitan Museum by Maurice Quentin de La Tour and Jean Baptiste Perronneau." Metropolitan Museum of Art Bulletin 40 (2005), pp. 105–19 (campus)